Com podem avançar cap a una restauració fluvial que siga verdaderament justa des del punt de vista socioambiental? Al projecte RiVIVE, considerem que comprendre els complexos vincles històrics entre els paisatges fluvials, els ecosistemes aquàtics i les societats humanes és fonamental per a dissenyar futurs inclusius i sostenibles. Un estudi recent, que compta amb el suport de l’Associació Europea per a la Biodiversitat (Biodiversa+) i el Consell Europeu d’Investigació, ofereix una anàlisi de cas detallada i objectiva sobre estes dinàmiques.

L’article científic, titulat «Hydrosocial river modernization: The enclosure of amphibious cultures in Canal del Dique, Colombia» (2026), elaborat per Niek Schasfoort, Jaime Hoogesteger i Bibiana Duarte-Abadía, examina com les intervencions d’enginyeria a llarg termini han modificat el paisatge fluvial i han afectat les pràctiques tradicionals de les comunitats locals.

Comprensió de les cultures amfíbies

El concepte de «cultura amfíbia» (cultura anfibia), descrit originalment pel sociòleg colombià Orlando Fals Borda, fa referència a les comunitats les activitats econòmiques i socials de les quals estan adaptades a la variació estacional dels nivells de l’aigua.

A les planes al·luvials del riu Magdalena, prop del Canal del Dique, les poblacions locals han combinat històricament pràctiques terrestres i aquàtiques en funció d’estos cicles naturals:

• La temporada de pluges: L’augment del nivell de l’aigua expandeix els sistemes d’aiguamolls (ciénagas), i fa de la pesca l’activitat principal.
• La temporada seca: A mesura que l’aigua es retira, les planes al·luvials fèrtils (playones) queden exposades i accessibles per a l’agricultura estacional.

Esta estratègia de subsistència dual depenia de l’accés obert a recursos comuns i d’una connectivitat hidrològica natural, la qual també servia de suport a espècies de peixos migratoris natius com el Bocachico.

Intervencions hidrològiques modernes i canvis en el paisatge

La regió del Canal del Dique ha experimentat modificacions estructurals significatives al llarg de les últimes dècades. Encara que els primers canals es van construir durant el període colonial per a millorar la navegació, els projectes d’enginyeria moderns a partir de la dècada de 1950 es van orientar cap a la recuperació de terres per a la producció agrícola i ramadera.

Per a establir terres fermes estables, diversos actors públics i privats van implementar canvis estructurals:

• Drenatge d’aiguamolls: Es van construir extensos sistemes de dics i terraplens que van donar lloc a una reducció d’aproximadament el 70% al 80% dels aiguamolls originals en l’àrea d’estudi.
• Rectificació del canal: Durant la dècada de 1980, el canal es va redreçar per a facilitar el trànsit d’embarcacions de càrrega més grans. Això va accelerar la velocitat de l’aigua, va incrementar la sedimentació i va reduir la connexió hidrològica amb els aiguamolls adjacents.
• Canvis en la tinença de la terra: L’assecament físic de les zones humides va facilitar la transició cap a l’ús privat de la terra, reduint els espais comunals que històricament utilitzaven els petits agricultors i pescadors.

Estes intervencions van modificar gradualment l’economia regional, transitant d’un model amfibi dual cap a un model agrícola predominantment terrestre.

Gestió recent d’inundacions i perspectives dels actors interessats

Després de les greus inundacions ocorregudes entre 2010 i 2011, el govern colombià, a través del Fondo Adaptación, va iniciar els plans per a un nou projecte d’infraestructura a gran escala amb la finalitat de gestionar el risc d’inundacions i regular la sedimentació.

El disseny actual del projecte proposa la instal·lació de grans estructures de control i comportes a Calamar i Puerto Badel. Esta iniciativa representa un conjunt complex de prioritats per als diferents actors implicats:

• Promotors del projecte: Busquen estabilitzar els nivells d’aigua, garantir la navegació durant tot l’any, previndre inundacions catastròfiques i protegir tant les zones urbanes com les inversions agrícoles.
• Comunitats pesqueres locals: Expressen la seua preocupació davant la possibilitat que l’aïllament físic dels aiguamolls respecte al canal principal restrinja les rutes de migració dels peixos i reduïsca les poblacions locals, a pesar de les mesures de mitigació propostes, com els passos per a peixos i els programes de repoblació.

Esta divergència posa de manifest la complexitat d’equilibrar els objectius d’infraestructura regional amb les necessitats socioeconòmiques locals.

El marc teòric «Riverhood» com a eina analítica

Per a analitzar l’evolució d’estes dinàmiques, els investigadors apliquen el marc d’anàlisi conegut com a «Riverhood», el qual examina els rius com a sistemes socionaturals complexos a través de quatre dimensions principals:

1. El riu com a ecosocietat (river-as-eco-society): Analitza com interactuen les comunitats humanes, els ecosistemes i les infraestructures físiques en un moment determinat.
2. El riu com a subjecte (river-as-subject): Estudia les diferents visions i metes de desenvolupament (com el transport, la seguretat o la conservació) projectades sobre el riu.
3. El riu com a territori (river-as-territory): Examina la planificació, les normes jurídiques i els projectes d’infraestructura utilitzats per a organitzar i controlar els recursos hídrics.
4. El riu com a moviment (river-as-movement): Aborda les organitzacions de base i les coalicions socials que defensen les pràctiques locals i el patrimoni cultural.

Els autors assenyalen que estes dimensions operen de manera dinàmica al llarg del temps, configurant noves realitats socioecològiques. Per al projecte RiVIVE, este cas d’estudi subratlla que una restauració fluvial sostenible requereix un enfocament equilibrat que integre les dades científiques, la planificació regional i les experiències viscudes de les comunitats locals.